Comunismo o Caos (Justo de la Cueva, 1996)

Carta oberta de Justo de la Cueva a una jove basca que va cremar un autobús a Pamplona.
Anàlisi de la situació i les pràctiques polítques a Euskal Herria, centrant-se en les repercusions que aquestes tenen en el jovent. Proposta d'alternatives.

Comunismo o caos a la xarxa.

(en castellà)

Socialisme i Nacionalisme (James Connolly, 1897)

Text transcrit per The Workers' Web ASCII Pamphlet Project el 1997. El títol original en anglès és "Socialism and Nationalism" i va ser publicat a Shan Van Vocht el gener de 1897.

A la Irlanda actual hi treballen tot un conjunt d'organitzacions que volen preservar el sentiment nacional dins els cors de la gent. Aquestes organitzacions, ja siguin moviments per la llengua irlandesa, societats literàries o comitès de commeracions, fan un treball de gran profit per aquest país en ajudar a evitar l'extinció de la preciada història racial i nacional, de la llengua i de les característiques del nostre poble.

Tot i amb tot, hi ha el perill que una adhesió massa estricta als seus actuals mètodes de propaganda, i l'oblit resultant dels aspectes tangibles, només aconsegueixen estereotipar els nostres estudis històrics com una adoració del passat, o bé fer cristal·litzar el nacionalisme en una tradició - certament gloriosa i heroica, però a la fi una simple tradició.

Actualment les tradicions poden, i freqüentment ho fan, aportar materials per un martiri gloriós, però mai poden ser prou fortes com per conduir la tempesta d'una revolució triomfant.

Si el moviment nacional dels nostres dies no és una simple reposició de les velles i tristes tragèdies de la nostra història passada, cal que es mostri capaç d'estar a l'alçada de les exigències del present.

Cal que es demostri al poble d'Irlanda que el nostre nacionalisme no és simplement una idealització malaltissa del passat, sinó que també pot formular una resposta clara i definida als problemes actuals i un ideari polític i econòmic capaç d'ajustar-se a les necessitats del futur. Aquest ideal concret polític i social s'aportarà millor, segons crec, per l'acceptació sincera per part dels nacionalistes més seriosos de la república com el seu objectiu.

No d'una república, com la de França, on una monarquia capitalista amb cap electiu parodia els aborts constitucionals d'Anglaterra, i en oberta aliança amb el despotisme moscovita llueixen descaradament la seva apostasia de les tradicions revolucionàries. No d'una república com la dels Estats Units, on el poder de la bossa ha establert una nova tirania sota l'aparença de la llibertat; on, cent anys després de la marxa del darrer casaca roja que contaminava els carrers de Boston, els terratinents i financers britànics imposen sobre els ciutadans americans una servitud que deixa en una broma els impostos d'abans de la revolució.

No! La república que voldria que tinguessen els nostres compatriotes com a ideal hauria de ser una mena que la simple menció del seu nom servís per sempre com a far pels oprimits de qualsevol terra, que per sempre sostingués una promesa de llibertat i d'abundància com a recompensa dels esforços que es facen per ella.

Pel pagès propietari, esclafat d'una banda pels latifundistes i de l'altra per la competència americana, com si fossen rodes de moldre; pels obrers assalariats de les ciutats, que pateixen les exaccions del capitalista esclavitzador i pel treballador del camp, deixant-se la vida per un salari que amb prou feines li arriba per mantenir junt cos i ànima; de fet per qualsevol dels milions d'esforçats sobre la misèria dels quals s'aixeca l'esplendida fàbrica visible de la nostra civilització moderna, la República Irlandesa es convertiria en un mot per conjurar - un lloc de trobada pels desafectes, un asil pels oprimits, un punt de partida pels socialistes entusiastes de la causa de la llibertat humana.

Aquesta vinculació entre les nostres aspiracions nacionals i les esperances dels homes i les dones que han aixecat el penó de la revolta contra aquest sistema capitalista i latifundista, del que l'Imperi Britànic n'és l'exponent més agressiu i el defensor més decidit, no hauria de ser, de totes totes, un element de discòrdia dins les files dels nacionalistes més seriosos, hauria de posar-nos en contacte amb els reservoris frescos de força física i moral suficients per portar la causa d'Irlanda cap a una posició més senyera que la que mai ha ocupat d'ençà els temps de Benburb.

Algú podria dir que l'ideal d'una república socialista, que impliqués, com ho fa, una revolució política i econòmica de ben segur allunyaria de nosaltres el recolzament de l'aristocràcia i de la classe mitjana, als quals els atemoriria la pèrdua de les seves propietats i privilegis.

Què vol dir aquesta objecció? Què cal que ens conciliam amb les classes privilegiades d'Irlanda!

Però només podreu desarmar la seva hostilitat assegurant-los que en una-Irlanda-lliure els seus 'privilegis' no es veuran afectats. És a dir, cal que els garantiu que quan Irlanda sigui lliure de la dominació estrangera, els soldats verds irlandesos custodiaran els beneficis fraudulents del capitalista i del terratinent lluny de 'les magres mans dels pobres' tant implacablement i efectiva com ho fan ara els emissaris escarlates d'Anglaterra.

Únicament sota aquesta base s'hi us uniran les classes. Esperau que les masses lluitin per aquest ideal?

Quan parlau d'alliberar Irlanda, només us referiu als elements químics que composen el sòl d'Irlanda? O us referiu al poble irlandès? Si us referiu a aquest darrer, de què proposau alliberar-los? De la dominació anglesa?

Però tots els sistemes d'administració política o de maquinària governamental no són més que el reflexe de les formes econòmiques hi ha a sota.

La dominació anglesa a Irlanda no és res més que el símbol del fet que els conqueridors anglesos en el passat imposaren en aquest país un sistema de propietat basat en l'expoli, el frau i l'assassinat: això, com l'actual exercici dels 'drets de propietat' originats llavors, implica la pràctica continuada d'un expoli i frau legalitzats, i la dominació anglesa s'esdevé com la forma més adeqüada de govern per a protegir aquest expoli, i un exèrcit anglès resulta ser l'eina més adient per la qual executar l'assassinat judicial quan les ports de les classes propietàries ho exigesquen.

El socialista que destruiria de socarrel tot aquest sistema brutalment materialista de civilització, que com la llengua anglesa hem adoptat com a propi, és, tal i com ho veig, un enemic per la dominació i la tutela angleses, més mortífer que el pensador superficial que s'imagina que és possible reconciliar la llibertat irlandesa amb aquestes formes insidiosesi alhora desastroses de subjecció econòmica - la tirania dels terratinents, el frau capitalista i la bruta usura; fruits verinosos de la conquesta normanda, la dolentíssima trinitat, de la qual Strongbow i Diarmuid MacMurchadha - un lladre normand i un traïdor irlandès - en foren els primers precursors i apòstols.

Si bandejau l'exèrcit anglès demà i hissau la bandera verda sobre el castell de Dublin, a no ser que començau a organitzar la república socialista els vostres esforços seran debades.

Anglaterra encara us governaria. Us governaria a través dels seus capitalistes, a través dels seus terratinents, a través dels seus financers, a través de tota la xarxa d'institucions individualistes i mercantilistes que ha plantat en aquest país i regat amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostre màrtirs.

Anglaterra encara us governaria fins a ensorrar-vos, fins i tot encara que els vostres llavis ofereixin un homenatge hipòcrita a l'urna d'aquella llibertat a la que hauríeu traït.

El nacionalisme sense socialisme - sense una reorganització de la societat sobre la base d'una forma superior i més desenvolupada d'aquella propietat comuna que jeia sota l'estructura social de l'antiga Erin - només és una recreació nacional.

Seria equivalent a una declaració pública de què els nostres professors han reeixit a inocular-nos les seves perverses concepcions de justícia i de moralitat fins al punt que hem decidit fer-les nostres, i que ja no necessitem cap exèrcit estranger que ens les imposi.

Com a socialista estic preparat per fer tot el que un home pugui fer per aconseguir per la nostra pàtria el que es mereix - independència; però si em demaneu que canvii una lletra de les reclamacions de la justícia social, per tal de conciliar-nos amb les classes privilegiades, llavors cal que em negui.

Una acció així no seria ni honorable ni factible. Cal que mai no oblidau que no arriba al cel qui marxa al costat del diable. Cal que proclamem obertament la nostra fe: la lògica dels fets és amb nosaltres.

El Manifest Comunista (Karl Marx i Friederich Engles)

De Karl Marx i Friederich Engels.

"Els principis generals exposats en aquest Manifest conserven encara avui, i en conjunt, una absoluta justesa. L'aplicació pràctica d'aquests principi, ens aclareix el mateix Manifest, dependrà sempre i a tot arreu de les circumstàncies històriques existents. (...) Tanmateix el Manifest és un document històric que ja no ens podem prendre el dret de modificar." (F. Engels, del pròleg a l'edició alemanya de 1872).

Traducció Catalana de Jordi Moners, revisada per Manuel sacristán.

El Manifest comunista a la web d'Endavant (OSAN)

Les drogues de disseny: repetició del drama de l'heroïna? (Oriol Martí, 2001)

Aquesta és la transcripció de la xerrada que Oriol Martí va realitzar el 23 de febrer de 2001 al Centre Cívic Can Basté de Noubarris organitzada per l’Assemblea Comarcal del Barcelonès d'Endavant (OSAN) en el marc de la campanya "Per la Barcelona que volem, la lluita és l’únic camí".

Aquest text ha estat extret de la pàgina web d'Endavant (OSAN).

Si últimament he iniciat una, que s’entengui bé la paraula, una croada personal amb el tema de les drogues de disseny és perquè jo, que he estat en la qüestió de la drogodependència des de l’inici dels anys 80, estic molt preocupat per fets que estan passant, fets que m’omplen d’una extraordinària inquietud. Estem vivint un moment semblant al de finals dels anys 70, quan va començar l’epidèmia de drogodependències a l’estat espanyol. Jo vaig estar en primera línia de front, ara ho comentava, en el tema de l’heroïna. En primera línia de front tant aquí a Catalunya com a Euskadi. I de l’epidèmia de l’heroïna se n’han derivat conseqüències diverses; jo en senyalaria de 3 tipus:

1) Són les conseqüències de caràcter sanitari: com vinc dient i repetint, i repetiré totes les vegades que calgui, això ha fet que a l’Estat espanyol, i a determinades zones de l’estat espanyol, tinguin la taxa més alta de sida d’Europa. I a més, encara avui a dia 23 de febrer, avui que commemorem l’aniversari del "tejerazo", encara a dia d’avui, l’Estat espanyol presenta, arrelat a les seves 3 grans àrees industrials, a les seves 3 grans conurbacions (la d’Euskadi, la gran ciutat industrial de Catalunya i la gran conurbació de Madrid), la taxa més alta de sida d’Europa, tant des del punt de vista de gent adulta com des del punt de vista de nens, pediàtric. I el que és més greu, és que a dia d’avui – repeteixo: a dia d’avui – la principal causa de contagi de la sida segueix sent donar-se drogues per via endovenosa i compartir xeringues. Això fa que encara siguem l’estat europeu amb més taxa de sida. I a més, aquesta taxa de sida, el 60% dels casos es deriven de compartir xeringues i ficar-se drogues per la vena, que pot ser l’heroïna particularment, però també la cocaïna, l’heroïna i la cocaïna barrejades, i d’altres.

Això va representar doncs un primer efecte sanitari que és aquest: l’extensió de la sida a l’Estat espanyol i que tinguem el primer lloc de sida, la primera taxa de sida a Europa.

2) En segon lloc, hi ha un segon efecte és devastador. Ha estat el relatiu a les implicacions que ha tingut això: la destrucció de les xarxes socials i dels grups d’edats que eren adolescents, que eren joves entre l’any 80-81-82, que és quan s’inicia l’epidèmia d’addicció a l’heroïna a l’estat espanyol.

3) I en tercer lloc, evidentment, unes repercussions polítiques que de cap de les maneres es pot menysprear. Aquestes repercussions polítiques han representat que una generació de gent jove que podia incorporar-se estructuralment a diverses organitzacions socials, polítiques, actuant per una societat més justa, varen doncs quedar desactivades perquè es van convertir en addictes o perquè simplement han deixat la pell al carrer a causa d’haver mort de sida.

Repeteixo doncs: 1) conseqüències mèdiques i epidemològiques gravíssimes, que siguem l’estat europeu amb més taxa de sida, i amb totes les implicacions que això té, tant implicacions mèdiques com pediàtriques. 2) En segon lloc, implicacions socials. Desarticulació de les xarxes socials, bàsicament les veïnals i les culturals. 3) I en tercer lloc, gravíssimes i complexíssimes repercussions polítiques: una generació de quadres nous que s’haurien d’haver incorporat, no ho varen fer perquè dissortadament, molts d’ells es van deixar seduir, a causa dels seus malestars per les addicions i això ha tingut uns efectes funestos que no poden ser menyspreables en aquest moment.

La meva preocupació, però, pel tema és perquè estic començant a veure a través dels meus pacients, des dels estudis que m’estan arribant, etc. indicis que espero que no es compleixin, indicis molt preocupants sobre que s’està tornant a començar un procés de desactivació i d’anul•lació de tota una generació, no ja amb l’heroïna per derivació amb l’alcohol, sinó amb les denominades drogues de disseny. Drogues de disseny, que pel demés, s’estan venent com a coses que són iniqües, que no fan mal, que tu pots controlar, que tu pots regular, etc. Així doncs, com que considero que és una amenaça greu, tant des del punt de vista mèdic, com des del punt de vista social, com des del punt de vista polític, m’ha semblat essencial, i agraeixo a ENDAVANT l’amabilitat que té d’haver-me invitat – i espero que ho seguiu fent –, dissertar sobre aquesta qüestió perquè començo a veure signes socials que em porten a pensar que estem davant de la repetició del drama de l’heroïna.

Espero que d’aquí uns anys pugui dir que em vaig equivocar. Espero que d’aquí uns anys pugui dir que vaig fracassar i que la meva percepció no era la correcta. Tant de bo. Però en tot cas el que importa de significar és que cal que ens arremanguem perquè la qüestió és d’una extraordinària – negativa – gravetat.

Dues coses han ajudat a què també em preocupés pel tema, i és, d’una banda, que ara estic preparant 2 demandes que per a mi són especialment apreciades. Una és la segona edició del meu llibret sobre drogodependències que va publicar l’editorial Iru, d’Ondarribia: Todo lo que quisiste saber sobre la dependencia a las drogas, y nunca te atreviste a preguntar. Ara estic preparant la segona edició d’aquest llibre que ha tingut un èxit superb, i per deure de rigor amb els meus lectors, vaig decidir incloure un nou capítol sobre la problemàtica de les drogues de disseny, perquè justament el que estic veient des de finals del 96-97, és profundament inquietant. També d’altra banda, la universitat en la que encara sóc professor, la Universitat Ramon Llull, l’any passat em va demanar que donés un curs sobre drogues de disseny i desigualtat en els usos del temps. I això em va ajudar encara a comprendre que no podíem estar de braços plegats, sobretot la gent que estem implicant-nos directament en diverses qüestions socials i polítiques.

Dic això perquè el curs a la Ramon Llull, i la preparació de la segona edició del meu llibre, són part dels materials que jo us presentaré avui, per bé que evidentment, això no es pot perllongar com un capítol d’un text ni tampoc com un curs que dura 25 hores. Però sí caldria que, d’entrada, com a primera consideració d’aquesta presentació, és que per mi la situació és molt greu sobretot per un fet. Perquè a l’inici dels 80 a ningú no li cabia al cap que l’heroïna fos bona, a ningú no li cabia al cap que això pogués ser un aspecte positiu per ningú. Com sempre hi havien 4 il•luminats que copiant la cultura hippie malament, evidentment procedent de la capital de l’imperi, deien que picar-se estava molt bé. Però en canvi, amb les drogues de disseny es dóna un fet tràgic i doblement inquietant, i és que això es banalitza i a més es ven com si això estigués molt bé. Com si això fos positiu, i com que qui no en pren és tonto. I aquesta és una qüestió que m’inquieta extraordinàriament, i em produeix una sensació de malestar molt important.

Dic això perquè, en general entre el jovent d’esquerres i la gent d’esquerres hi ha un seguit d’idees. Qui m’hagi llegit ja sap que jo no sóc un prohibicionista militant – de "genuino sabor americano" també. Però en tot cas el que vull dir és que hi ha una corrent banalitzadora, una corrent trivialitzadora i una corrent, a més, profundament antiantropològica i antipsicològica, entre els quals podem trobar com a més consticu representant el filòsof Fernando Savater, etc., que signifiquen que això de prendre drogues no és dolent, que tothom controla el que pren, que l’estat no té perquè posar-s’hi, i altres coses d’aquestes que segons la meva opinió no són, no tenen, no mantenen cap rigor.

A les drogues de disseny i a la seva extensió, s’hi suma un altre fenomen, que és un fenomen també molt nou, que estem veient des de la segona meitat dels 90, i altíssimament inquietant. I és el fenomen relatiu a la politoxicomania. Jo vinc tractant addictes des de l’inici dels 80. Abans la gent que se’m presentava a la consulta eren persones que consumien una sola droga, o eren alcohòlics, o fumaven molt, o prenien molts tranquil•litzants, o es picaven heroïna. En canvi ara, el que s’està veient és un canvi que s’associa directament a la qüestió de les drogues de disseny, i és que hem passat de veure una persona, un consumidor que consumeix un sol producte, a una altra mena de consumidor que és el politoxicòman.

La politoxicomania té unes gravíssimes implicacions socials i unes gravíssimes implicacions de naturalesa sanitària.

Algú em podrà dir, llavors vostè està contra les drogues? Jo voldria significar que habitualment els que sostenen determinades coses, a vegades amb molt de suport mediàtic, el que fan és no explicar bé algunes qüestions i ajuden a la confusió social.

Quan nosaltres parlem de consumir substàncies, nosaltres podem fer referència a diverses maneres de consumir-les; podem fer referència a molt diverses maneres de consumir-les, que mereixen ser tingudes en compte. Així, per exemple, podem diferenciar bàsicament un grup que faria referència al consum que pot ser ocasional, que pot ser experimental, que pot ser puntual. Hi ha un altre segon tipus de manera de consumir, que serien els consums regulars, els consums instrumentals. Una persona un dia pot decidir prendre’s un èxtasis, pot decidir fer-se una ratlla de coca, pot decidir veure’s un determinat vi de la Rioja. Una persona pot decidir que li agrada que cada dia, s’acostuma a que cada dia en acabar la feina, a la nit mentre escolta música, es beu una copa de cava. O per exemple, una persona pot necessitar en una època de la seva vida un determinat tipus de psicofàrmac perquè ha patit un problema personal greu: se li mor un ser estimat, està molt angoixat, està molt deprimit, etc. Aquest conjunt d’aspectes que acabo de dir ara, farien referència als usos culturals, als usos normalitzats, als usos acceptats a nivell social. I aquests usos, i això ja ho tinc escrit en diversos indrets, no són en si mateixos ni dolents, ni antisocials, ni patològics. La cosa canvia quan nosaltres ens trobem que es dóna l’extensió d’uns usos de caràcter intensiu i uns usos de caràcter compulsiu.

Un dels trets que més alarmen a les persones que estem en aquest món, i particularment a les persones que ens dediquem a aquestes guerres de fa temps, és, torno a insistir, que el problema no és un jove que un dia pren una pastilla, es pega una ratlla de coca, o agafa una trompa com un piano, tots ho hem fet algun dia i en tot cas potser això ha sigut la base per no tornar-ho a fer. El problema és l’ús intensiu i l’ús compulsiu que s’està produint cada vegada més, i de forma més dràstica entre la gent que ara té 15-16 anys. Curiosament la data de l’inici al consum ha baixat molt, i secundàriament, això s’ha estès cap amunt fins la gent ben entrat els 30 anys. Dic això perquè, d’alguna manera, com que a més això ve acompanyat de tot un discurs de que això és positiu, de que t’ho passes bé, de no sé què no sé quantos, i tal ... està trobant-se, en aquest grup d’edat que és tant ampli, una població altament vulnerable que és, que pot ser perfectament desactivada en els seus interessos estudiantils, professionals, socials i polítics òbviament, mercè al fet d’aquests usos intensius i particularment compulsius.

En tot cas, primer anem a fer una breu referència a què són les drogues de disseny, i després d’això, aclarit aquest tema, entrarem a veure algunes qüestions relatives al tema que ens ocupa.

La base de les drogues de disseny és essencialment una substància coneguda com el MDMA (la metil tres quatre dioximetaanfetamina) que és el principal protagonista, que no l’únic, i que rep el popular nom d’èxtasis.

Des del punt de vista sociològic, s’està produint en aquest moment un conjunt d’elements que ens resulten essencials de recordar, que es poden resumir en dos paraules, o millor dit en tres: enorme frustració de la generació jove. Enorme frustració juvenil. La gent que està entre 15 i 35 anys, característicament no té esperança. Cada vegada en té menys. Perquè essent gent que cada vegada té millor preparació científico-laboral, es troba estructuralment comdemnada a una situació d’atur, a una situació de desprotecció que és insostenible, social i políticament. Al respecte, per exemple, al final de l’any 2000, la taxa d’ocupació juvenil no arribava al 43%, de gent menor de 30 anys. La taxa d’atur juvenil era del 31%, i al tanto amb el que diré ara perquè aquí hi ha un fortíssim biaix de sexe-gènere: la taxa d’atur juvenil femení arribava al 61%.

Això implica, a més, un fet greu que jo únicament l’he trobat desenvolupat en el treball que en Justo de la Cueva ha fet sobre la depauperació creixent dels joves. És que a més es dóna un fenomen nou, greu, inquietant, i és que la generació de la immensa majoria de gent que esteu en aquesta sala, cosa que agraeixo, doncs sou gent que esteu encara inacabats en la Seguretat Social, en la protecció social dels vostres pares, amb major o menor grau. Però cada vegada més la taxa de desprotecció social en el sector jove, està augmentant. I al tanto amb la xifra que diré ara, perquè és una xifra inquietant per un estat del primer món, i quan a vegades algú em diu això de que: "España va bien", automàticament a un se li posen els pèls de punta. Diria una altra cosa però me la callo. La taxa, en aquest moment, de desprotecció social entre joves de 15 i 30 anys, és del 89%. És a dir, s’està donant una fractura social, que James Petras en el seu informe va estudiar a bastament, que és que la vella generació dels vostres pares, la gent que té la meva edat o que és una mica més gran que jo – jo n’acabo de fer ara 50 – doncs són gent que han cotitzat a la Seguretat Social, han tingut metge, han tingut protecció social, estan apuntats a la jubilació, tenen metge, etc. aquesta gent us ha cobert a vosaltres com a fills, de manera estructural, sense cap problema, etc. Però vosaltres, aquesta gent us anirem fent grans, us anireu fent vells, i quan vosaltres d’aquí 30 anys tingueu la meva edat, llavors ens haurem de preguntar: quina és la taxa de protecció social que teniu vosaltres? Això està presentant un problema nou que jo el cito molt sovint, que és importantíssim, que és una crisis intergeneracional. I aquesta és una qüestió de la màxima importància.

El que queda clar és que això s’acompanya d’un altre fet que no estic explicant, però és important, perquè ara anem a investigar les conseqüències antropològiques i les conseqüències psicològiques, que això té, sobre la gent.

I és que, en xifres de final de l’any 2000, que són les últimes fiables perquè les del 2001 encara presenten alguns biaixos que no m’atreveixo a presentar, és bo que sapigueu que la taxa de precarietat juvenil puja al 79%. Perquè dels 2.215.248 contractes realitzats a l’any 99, 1.915.141 de contractes realitzats en gent titulada amb capacitat per fer un treball – amb algun títol, des de l’EGB fins a títol universitari –eren contractes totalment temporals. És a dir, el 86,43% dels contractes realitzats l’any 99 eren contractes totalment temporals. És a dir, una taxa tant alta de precarietat s’acompanya d’un altre fenomen que és el fet que hi ha una profunda desqualificació intel•lectual i una profunda desqualificació laboral. Hi ha una cosa important en això, i hi ha estudis en llibres així de gruixuts que ocuparien tot el pany de paret, probablement d’una de les parets d’aquesta sala i més: és veure com la desqualificació professional i intel•lectual afecta a les persones. És l’efecte de la persona que és advocada, que és metge, que és el que sigui, i està fent una feina molt per sota de la seva qualificació acadèmica o professional. Aquesta qüestió de la desqualificació, és un fet importantíssim, i la qüestió encara es complica més si tenim en compte que en aquest moment doncs prop del 60% de la gent de menys de 30 anys (59-63%) és gent que dissortadament no té ingressos propis.

Això s’acompanya d’un segon fenomen que és absolutament inquietant i gravíssim, que és el fenomen de la qüestió de que la gent no podeu marxar de casa dels vostres pares. Aquest és un fet, del qual jo vull assenyalar només algunes qüestions: si tenim present que el 70% de les famílies de Catalunya dediquen la meitat d’allò que guanyen en pagar-se el pis; si tenim en compte que el percentatge de contractes en precari, entre la gent de menys de 30 anys, és tant alt (que és quan la gent se sol ajuntar, quan la gent se sol casar, quan la gent vol iniciar vides en comú, tenir nens i coses d’aquestes...) entenem que es fa insuportable o insostenible per la gent mantenir amb salaris irregulars, despeses tant altes.

Per acabar-ho d’arreglar, hem de saber que, a més, les polítiques neoliberals en habitatge, s’han expressat en els últims anys en què en la conurbació de Barcelona hi ha prop de 400.000 habitatges buits, que estan paralitzats a l’espera merament de maniobres especulatives. I que a més, per acabar-ho d’arreglar, el gairebé 12% de les cases destinades a habitatge estan en condicions d’ésser habitades directament, però qüestions relatives al preu del lloguer fan que els seus propietaris no les facin circular en el mercat com seria necessari.

Així doncs actualment, i en el supòsit favorable d’un salari fix 3 vegades superior al mínim interprofessional, una persona jove que pogués comprar un pis de gamma baixa, representaria que hauria de dedicar entre 15 i 20 anys íntegres del seu treball per pagar el seu pis. Això evidentment genera una gran frustració si tenim present que la gent el que vol és instal•lar-se, viure i fer aquestes històries que corresponen a l’edat que va entre els 20 i els 30 anys.

I a més, per no cansar-vos amb més dades, hi ha una altra cosa que jo no vull passar per alt. Suposadament "España va bien" i Catalunya és ja la hòstia perquè "somos el oasis catalan" la qual cosa ja és massa. Però el que queda clar és que a final de l’any 2000 van aparèixer diversos informes que ens assenyalen coses que sobretot afecten al sector jove, i que connecten amb el que en Justo de la Cueva explica en el seu treball sobre depauperació absoluta de la joventut. I és que a la conurbació de Catalunya, on la riquesa creix en unes zones, la pobresa augmenta estructural i de manera greu en d’altres. Els estudis de l’àrea metropolitana de Barcelona, els estudis de la Fundació Jaume Bofill, que han tret un informe fonamental sobre desigualtat social i salut de Catalunya; que heu de consultar si voleu saber què passa a casa nostra. I en tercer lloc, els informes de Càritas. No estic citant a 3 organitzacions "supuestamente..." no! Estic citant 3 organitzacions de gent, diguem-ne entre cometes, sensata: l’Institut d’Investigacions Metropolitanes, la Fundació Jaume Bofill i Càrites.

Que ens diuen aquests 3 informes? Rellevantment, aquests informes ensenyen que 900.000 persones a Catalunya estan en situació de pobresa, és a dir, gairebé una sisena part de la població global, que representa el 17% de famílies catalanes.

Heu de saber que el 10% de famílies catalanes més pobres, només ingressa en prou feines el 3% de la riquesa, i que el 10% de la gent catalana més rica, el mateix que la meitat de tota la societat. I vull insistir en un detall, això us afecta a vosaltres des del punt de vista generacional. La degradació del mercat de treball, la dinàmica excloent de la nova economia i l’empitjorament i precarització de les condicions de treball, han contribuït a què la pobresa prengui fesomies noves que tenen un especial relleu en els joves i en les dones. Entre l’any 90 i el 94, aquesta pobresa juvenilitzada i feminitzada va augmentar del 12 al 18% en les famílies catalanes, i podem dir que en aquest moment encara ha augmentat uns punts més enllà, se situa sobre el 18%. I a més, segons l’informe de Càritas, la pobresa a l’àrea metropolitana de Barcelona afecta 1 de cada 8 ciutadans.

Però la nova pobresa també afecta a un nou tipus de pobre, i aquest nou tipus de pobre és una persona jove, urbana, de 25 anys, amb estudis o acabats o per acabar, trencats, amb dificultats creixents per accedir a un lloc de treball que li proporcioni recursos necessaris per viure amb dignitat.

Això no ho diu cap organització subversiva, sinó que això ho diu gent tant sensata com la gent de Càritas, etc. I si veieu l’informe de la Fundació Jaume Bofill sobre "les desigualtats socials i la salut de Catalunya", vosaltres mateixos podreu treure les vostres consideracions.

Així doncs ens trobem davant d’un fenomen que té característiques greument generacionals. Per aquest motiu és molt important entendre que té un aspecte sociològic, de caràcter generacional, que us afecta directament a la majoria de la gent present aquí; alguns altres ja som vells roqueros i no tenim aquest problema.

Però jo vull fer una consideració, una cosa és la sociologia i una altra cosa és la psicologia. Aquestes dades que vinc de donar, que he seleccionat preparant-me aquesta conferència – i si algú em va anar a escoltar allà a la Barraqueta a Gràcia, veurà que les he presentat d’una manera distinta – aquestes dades, dic, són sociologia. Però el sofriment, el patiment, sempre es viu a títol individual. No hi ha grans masses populars, grans grups humans, grans coses que pateixin; el patiment sempre és una dimensió íntima, interna de cada ser humà; el patiment té unes dimensions ben concretes. I el patiment a més, i Freud ho va explicar molt bé, i per la meva formació psicoanalítica puc parlar amb coneixement de causa. Si vosaltres agafeu "El malestar en la cultura" ho podreu veure. Freud assenyala que el ser humà, com a primera resposta a una situació social difícil, d’entrada no lluita, d’entrada busca l’anestesia, d’entrada s’angoixa. Després podrà lluitar; és probable que després lluiti. Després podrà combatre; és probable que combati, fins i tot amb les armes a la mà, és probable que després faci coses i s’organitzi políticament. Però el sofriment sempre és una dimensió íntima del subjecte. I aquest és un fet que no se’ns pot escapar, i quan la gent pateix psíquicament la gent necessita prendre coses que li calmin el malestar intern, allò que Freud denomina, en la traducció de Jose Luís Ballesteros de Torres al castellà, "quitapenas". Perquè la paraula està molt ben trobada.

Dic això perquè a més la història ens assenyala que una de les formes de resposta de la gent, davant d’agressions que els hi resulten insuportables, no és la de combatre. A vegades tarden anys, tarden dècades, tarden segles en què pugui articular una resposta combativa. Jo posaré alguns exemples històrics perquè s’entengui el que vinc dient: i el primer és, per exemple, la conquesta dels espanyols a Amèrica. Quan els espanyols van arribar a Amèrica l’any 92 va començar el genocidi, és cert que els trabucs dels conqueridors van matar bastants indis que tenien només llances i fletxes. Però va matar molta més gent l’alcohol destil•lat que es va importar massivament amb els galeons que arribaven a la Nueva España.

Ho dic perquè això no es pot perdre de vista. La destrucció dels grans imperis mesoamericans, la conquesta de la Nueva España no es va fer únicament amb trabucs sinó també es va fer amb els destil•lats que s’importaven massivament, i que es repartien gairebé de manera gratuïta entre les poblacions indígenes. I aquest és un fet que no es pot menysprear.

Segon exemple històric: quan les potències colonials, al segle XVIII, van entrar a la Xina, l’imperi més antic del planeta, i varen sotmetre’l a les seves imposicions mercantils i comercials – i ara seria llarg si pogués explicar-ho – varen obligar al cultiu i a l’extensió d’un cultiu que a la Xina havia existit sempre, des de feia mil•lenis endarrera, el cultiu de l’opi perquè servis com a material de pagament i com a material de transacció comercial. La pressió en aquell moment sobre els xinesos, que és una gent particularment orgullosa, culta, que tenen mils d’anys d’història darrera d’ells, etc. va produir un moment de crisis social profundíssima que va fer que es comencés a posar de moda com a opi, donant lloc als fumaders d’opi. I als camperols això va produir autèntics estralls. A finals del segle XIX es venia a considerar que hi havia uns 200 milions de xinesos enganxats a la cosa del fumar opi.

Les guerres de l’opi, les guerres dels camperols que es van donar anys més tard contra aquesta imposició colonial, que són l’origen de la Xina moderna, i que són l’origen de la revolució de Mao Tse Tung, de la revolució socialista xinesa, justament varen ser la resposta que es va donar dècades més tard a l’obligat cultiu d’opi i a les pressions intolerables dels colonialistes contra les potències colonials.

Dic això perquè és un segon exemple històric, dramàtic i terrible. I un tercer exemple, que qui m’hagi llegit mínimament sabrà que l’he estudiat de manera molt especial, és com a la primera industrialització que es fa a Europa entre el 1750 i acabat el segle XIX es dóna l’extensió de la tuberculosis, i de la mà de la tuberculosis, l’alcoholisme. La naixent classe treballadora dels diversos indrets, de les diverses nacions europees, quan havia de treballar 16 hores al dia, 6 dies a la setmana, 360 dies a l’any, abans d’organitzar-se en sindicats, abans de començar a lluitar, vivint en un niu d’habitacions amuntegades, mal il•luminades, etc. i mal ventilades, doncs no li va donar per unir-se i combatre la patronal sinó també alcoholitzar-se.

Dic això perquè aquests 3 exemples històrics es poden acompanyar del què ha sigut l’epidèmia d’heroïna a l’Estat espanyol, del que ha sigut tot el drama de l’heroïna, que jo he comentat i del que he estat estudiós, i que he conegut en primera línia de foc.

Així doncs, jo voldria destacar que si tornem a allò que deia anteriorment de que les drogues de disseny representen per primera vegada en la història el domini del grup sobre l’individu, i a més representen un tipus de forma de consum lligada a la conurbació, lligada a la nova generació jove, i sobretot, el que és més important, lligada de manera intensiva i compulsiva, a pocs dies de la setmana, el qual reverbera i multiplica els perversos efectes farmacològics i toxicològics; això ens permet entendre el que diuen Gamella i Álvarez Roldan quan en el seu llibre a "Las rutas del éxtasis" que he citat abans, diuen: "estamos hablando de un nuevo tipo de drogas nunca antes consumidas, en tal cantidad por los seres humanos, y sobre cuya farmacología sabemos por desgracia aún poco. El triunfo del éxtasis como objeto de consumo masivo ha sido, y es aún, por lo tanto, una especie de doloroso experimento masivo cuyas consecuencias entre los jóvenes no podemos por hoy prever".

Tornem ara a això que jo deia abans del patiment, de que el patiment i el malestar psíquic es viu a títol individual. Imaginem doncs a aquesta generació, aquests centenars, aquests milers de joves, als quals vosaltres pertanyeu en la immensa majoria, que es troben en situació de desqualificació professional, en una situació d’anèmia social i en una situació de precarietat familiar, i de precarietat en la seva cobertura social. La resposta és que surtin a fer manifestacions demanant que s’acabi el sistema capitalista? No! Dissortadament, per arribar a aquest punt, primer cal fer tot un pelegrinatge dolorós, difícil i complicat, que no sempre arriba al final. El que sol passar és que primer la gent doncs davant d’una feina inútil, d’una feina alienant, d’una feina precaritzada, el que li dóna és per anar de marxa. I torno a empalmar amb el que deia abans, el domini del grup sobre l’individu, el domini del consum de la cosa, perquè si no prens allò no seràs ben considerat en el grup on tu estàs, és decisiu per entendre un conjunt d’aspectes relacionats amb les pautes de consum intensiu i compulsiu de les drogues de disseny.

En primer lloc, les drogues de disseny faciliten l’explosió de vivències relacionades amb la massivitat, la indiscriminació i la fusió de grups humans. Durant la setmana sóc un desastre, durant la setmana no valc res, durant la setmana sóc una merda, estic treballant de "mensagero", "pizzero", per una ETT, he canviat de feina 4 vegades, m’envien a fer una feina però resulta que com que no la ser fer em cau damunt una polva de sorra i m’enterra, com va passar fa 2 dies o 3 a Girona, etc. Recordem que l’Estat espanyol és el país de l’OCDE amb la taxa més alta d’accidents laborals mortals evitables, i sempre amb gent de menys de 35 anys; no es pot perdre de vista, eh! Aleshores jo vaig a un lloc on estic amb molta gent com jo, ens mirem, tots som molt guapos, ens posem a ballar i no parem, no parem, i no parem, perquè dilluns la vida tornarà a ser la merda que és cada setmana.

En segon lloc, hi ha un predomini de músiques, el contingut de les quals no és un contingut simbòlic, sinó és un contingut profundament asimbòlic. Que vol dir un contingut simbòlic? Si un escolta, des d’una peça del Bach o del Beethoven fins a una cançó d’un grup de rock dur, doncs aquestes músiques compleixen unes regles internes. Hi ha un codi intern que les regula. Segueixen un tipus de tonalitats, un tipus de ritme, i si és una cançó, té un desenvolupament d’unes frases, d’uns paràgrafs, que es van complint, que es van repetint, etc.

La música que justament s’ha posat de moda, en relació al consum de drogues de disseny, la denominada música tecno, és una música que es caracteritza per: ritmes repetitius, ritmes anestèsic, estímuls audiovisuals hiperintensos (les llums, els canvis de colors, les fumeres, etc.), i l’extensió de sentiments empàtics, i al tanto amb la paraula que diré ara, és molt important, de pertànyer a un immens oceà, sota la direcció d’un personatge que és el nou guru, el nou summe sacerdot, el nou oficiador, que és el discjoquei. El discjoquei és el nou Guru de la nova religió tecno on una munió de gent, desenes, centenars, mils, a vegades desenes de mils de persones, ballen allò que ell marca, es mouen com ell vol, funcionen com ell vol, sota l’efecte de ritmes, que torno a insistir, els ritmes del tecno, sigui l’ambient, el jungle, el dub, qualsevol ritme d’aquests, són ritmes repetitius, el trance no cal dir-ho i així successivament. Ritmes anestèsics. No hi ha una estructura musical simbòlica. Quan nosaltres escoltem una simfonia del Beethoven o les variacions del Bach, nosaltres trobem un desenvolupament simbòlic, hi ha un inici, hi ha un desenvolupament, hi ha uns canons, hi ha funcionament, etc. Això val també, torno a insistir, per la música d’un conjunt de rock; no hi tinc res en contra.

En canvi en aquest cas són músiques que connecten justament amb elements de caràcter profundament irracional. Les posicions, els moviments i les relacions entre els participants funcionen bàsicament a través, com deia jo, dels aspectes merament visuals, funciona a través d’allò visual.

S’havia dit històricament, a la meva generació allò de l’”estudies o treballes", després es va dir: "estudies o dissenyes", ara ja no cal dir res. Aquesta és la cosa. Abans a les discos, abans a les festes s’anava, entre altres coses, a establir relacions, a lligar, coses d’aquestes. En aquest nou moviment cada vegada més massiu, a través d’aquesta empatia i de l’obertura de tothom, s’aboleix en canvi un valor fonamental de l’espècie humana, que és la sexualitat, i el valor que la sexualitat té.

Curiosament, això Freud ho va estudiar molt bé en un text, que jo penso que és una meravella per entendre molts fenòmens contemporanis, i particularment el de les drogues de disseny, que és justament el de la psicologia de les masses i l’anàlisi del joc. A més, Freud en aquest text assenyala que la gent que es mou en ambients massius perd la seva capacitat de racionalitat. Per entendre’ns, posaré com a exemple allò de que tothom està en el camp del Barça, el joc es complica, el Barça, els nostres perden, veritat no? ... nosaltres estem perdent, no? Els que estan perdent són els que estan a baix. Però bé, estem perdent. Llavors sobtadament es marca un gol, el gol que canvia la perspectiva. Llavors tothom s’aixeca a la vegada, i al tanto amb el que diré ara, però els 120.000 espectadors del camp del Barça no han pres substàncies que canvien les seves condicions psíquiques. Això crea una situació distinta entre els que prenen drogues de disseny, perquè tots aquests efectes estan redundats, amplificats i magnificats.

Segones qüestions importantíssimes que ens expliquen el perquè aquesta atracció mòrbida envers les drogues de disseny són els aspectes que demostren el trencament del valor del temps entre la nova generació; això també donaria lloc a fer un master, no el puc fer ara perquè estic en una hora i 23 minuts, i no us vull cansar, i vull que discutim després. Però em sembla que és important desenvolupar la cosa, i és que quan el temps de treball i el temps de la vida quotidiana perd sentit, automàticament aleshores, la gent magnifica una altra cosa.

Si jo durant la setmana em realitzo fent coses que m’agraden i a sobre m’ajuden a pagar el rebut de la llum, perquè Fecsa mai no espera, doncs bé, doncs arribaré al cap de setmana i m’agradarà anar al cinema, passejar, fer l’amor, anar a un restaurant, anar a un concert, etc. Però quan la vida setmanal, i tot això no puc desenvolupar-ho ara per bé que tinc moltes transferències al respecte i molt de material treballat sobre els usos del temps, doncs no es pot utilitzar bé perquè el treball no agrada, perquè es fa estrictament per diners o perquè un està extraordinàriament desqualificat en el treball, això automàticament comporta la magnificació del temps d’oci. D’una banda, la magnificació de la nit i la degradació del dia.

Jo tinc un pacient, per exemple, que m’explica el següent: "només tinc una obsessió, viure la nit i arribar al descantille total. Estic obsessionat per ballar sense parar"; pren moltes drogues de disseny, ha fracassat de discjoquei i que l’únic que l’importa és viure la nit, viure la nit, i viure la nit.

Tinc un altre pacient, aquest quan el vaig començar a veure tenia 22 anys.

Una altra és una dona de gamma alta; la vaig començar a veure a finals del 97, llavors en tenia 34. És una consumidora compulsiva de cocaïna i d’èxtasis, que ha fet de model, de relacions públiques de bars, restaurants i discoteques, que va fracassar en els seus estudis de disseny, i que ven roba en una botiga a través d’una ETT, però que la seva vida transcorre absolutament de nit. La seva obsessió és passar tot el cap de setmana, des del dijous a la nit, en discos i afters, i llavors el dilluns al matí es maquilla com pot, per anar a la botiga de roba i estar allà fent el que pugui. L’únic que li importa és el tecno i les drogues de disseny, i doncs si pot alguna vegada, doncs lligar-se algun discjoquei.

Per exemple, un altre cas és el xicot, un xicot molt brillant que és un estudiant de sociologia, que està afectat d’un greu brot psicòtic, amb deliris, al•lucinacions, i que en el seu deliri fa tota una derivació orientalista que connecta amb els ordinadors amb tres dimensions, etc., i que és un personatge que, tot i que va estudiar sociologia i polítiques amb relatiu èxit, no ha aconseguit col•locar-se. Ha anat fracassant en totes les proves a les que s’ha presentat; era un personatge ja inestable psíquicament. Repeteixo: les drogues de disseny l’únic que fan és catalitzar, ser l’espoleta d’una bomba col•locada anteriorment, que quedi clar, i a partir d’aquí es brota i malament; i malament, i al psiquiàtric falta gent.

Aquesta qüestió de la magnificació de la nit i la degradació del dia, de gaudir de la confusió sensorial i motriu, i fer una apologia... A mi el que em desmunta a vegades d’aquesta gent, és aquesta apologia de l’irracional, de l’ingovernable, de la magnificació de que: "i vam estar ballant 10 hores sense parar i només anàvem bevent aigua, i només anàvem al lavabo a posar-nos més ratlles d’speed, i a prendre més pastilles, i llavors no sé què i tal...". Aquesta cosa del no governable, de la ingovernabilitat, d’allò més irracional, del no poder parar. Tot això Freud ho va estudiar, i per cert molt bé, en el "Joyalel", publicat també a l’any 23.

A més hi ha un fet que a mi m’inquieta, i a vegades em desmunta. Es pot justificar dient: Oh! És que sou joves! D’acord, però un també ha sigut jove abans de ser un carrossa. I el que queda clar és que hi ha un ús compulsiu del temps, i un no parar en el temps de la festa. La ingesta compulsiva de drogues de disseny, al llarg del temps de la festa, i la politoxicomania compulsiva fan que la persona visqui en un estat de tensió dràstica fins que sobtadament això cau en picat. I quan dic “cau en picat” als meus alumnes quan els hi explico això a la Universitat, faig referència a allò d’aquell títol d’aquella pel•lícula que es diu "Més dura serà la caiguda": com més hores un porta de marxa, més dura serà la caiguda; quan un ha aguantat més hores sense dormir, més dura serà la caiguda; quan un ha passat més hores sense menjar, més dura serà la caiguda.

Jo aquí sempre poso un exemple dramàtic, que va passar a finals dels 90. Que va ser aquell cèlebre accident: un grup de joves que anaven cap a una disco que hi ha a Vic, que venien de l’after cèlebre que hi ha aquí, el "Pupflyer", aquí a la Vila Olímpica. Anaven cap a Vic per la N-152, i com que més dura és la caiguda, i portaven diversos dies sense dormir, gairebé sense menjar, etc. el que portava el cotxe es va adormir i van atropellar a una trentena de ciclistes, d’una penya ciclista de Sabadell, cosa que va produir una enorme quantitat de morts, de ferits, de paralítics, i va ser un autèntic desastre. Per més inri, als del cotxe no els va passar res. Estaven sota uns efectes de xoc degut a les drogues de disseny i van donar positiu en moltíssimes anàlisis.

Aquest és un fet d’una extraordinària i dramàtica gravetat. Dic això per això: més dura serà la caiguda, i fa que ens expliqui els processos intensament depressius que veiem en persones consumidores, que després d’un cap de setmana així, dilluns i dimarts l’únic que poden fer és dormir. Jo rebo moltes consultes d’aquestes justament a causa de que la gent perden la feina o se’ls amenaça que la perdran, simplement per què?, perquè el dilluns no hi ha qui els aixequi.

Jo tinc pacients que han dormit 36 i 38 i 40 hores seguides, però és que abans havien portat 2 dies que no havien dormit res.

Totes aquestes idees, a les que vull tornar a subratllar aquest fet gravíssim de la politoxicomania compulsiva: ara prenc coca, ara prenc èxtasis, ara abans m’he pres un èxtasis al•lucinogen però ara com que m’estic cansant en prendré un altre més estimulant, ara després em prendré unes ratlles d’speed... tota aquesta història; podem trobar una explicació prou complexa en el més enllà del principi del plaer.

I per acabar i sotmetre’m a les vostres amables preguntes, jo voldria destacar que finalment, les drogues de disseny comporten, des del punt de vista psicològic, un apaivagament anòmal del patiment psíquic perquè ajuden a anorrear sentiments que són propis de quan som joves. En el meu llibret sobre drogodependències, al "Todo lo que quisiste saber...", el que ara estic preparant com deia la segona edició amb molta il•lusió, doncs faig justament referència que quan som joves, tots ens pensem que això de la mort no va amb nosaltres, tenim menys sensació de perill, estem més interessats en portar una vida més veloç, etc. Però justament les drogues de disseny ajuden a que aquests perills reals de malaltia i de mort quedin francament negats, quedin francament anul•lats. La ingesta compulsiva de drogues de disseny nega el perill real de malaltia, nega el perill real de mort, valgui la redundància, treuen de la persona que les pren el sentiment, la sensació de perill. I a més, paral•lelament també neguen els nostres propis límits. El cos humà té uns límits. Necessitem menjar cada x hores, necessitem dormir x hores cada dia, necessitem descansar cada x dies, necessitem fer vacances tant de temps a l’any, etc. Justament les drogues de disseny lubriquen i taponen aquestes necessitats, creant una situació fictícia, i creant després l’estrall, els estralls psíquics que justament comporten.

I acabo. És per tots aquests motius que a més penso, i a més penso no ja des d’una perspectiva mèdica o social, sinó també política, que es fa imprescindible discutir i combatre la banalització que hi ha actualment sobre aquestes drogues entre la gent jove.

Algú podrà dir: oh! tu ho has dit molt bé, el problema és que la precarització, la desqualificació, l’anèmia social, el fet de que ens veiem obligats a viure amb els pares molts més anys dels que voldríem, etc., doncs tot això se’ns fa insuportable, i que com tu deies bé, taponem el nostre malestar individual doncs amb "quitapenas" com deia Freud.

En tot cas el que vull dir és que hem de començar a desvetllar severament què hi ha darrera de l’ús de les drogues de disseny, perquè si aquests elements que jo he explicat no són posats, no són desvetllats, d’aquí 20 anys podem trobar-nos amb una autèntica desgràcia.

Ara estem veient les conseqüències de què van ser, de què ha estat, de què ha passat, en no haver-nos pres seriosament la qüestió de l’heroïna. I hem de mirar que d’aquí 20 anys ningú no ens pugui mirar a la cara i dir: per culpa vostra ha passat el què ha passat, i una generació s’ha desactivat. I aquest és un repte que hem de discutir de manera molt severa i de manera molt sincera.

El dia de la dona (Alexandra Kollontai, 1913)

Reflexions sobre el significat del 8 de març.

¿Què és el dia de la dona? ¿És realment necessari? ¿No és una concessió a les dones de classe burgesa, a les feministes i sufragistes? ¿No és nociu per a la unitat del moviment obrer? Aquestes qüestions encara s'escolten a Rússia, encara que ja no a l'estranger. La vida mateixa li ha donat una resposta clara i eloqüent a aquestes preguntes.

El dia de la dona és una baula en la llarga i sòlida cadena de la dona en el moviment obrer. L'exèrcit organitzat de dones treballadores creix cada dia. Fa vint anys les organitzacions obreres només tenien grups dispersos de dones en les bases dels partits obrers? Ara els sindicats anglesos tenen més de 292.000 dones sindicades; a Alemanya són al voltant de 200.000 sindicades i 150.000 en el partit obrer, a Àustria n'hi ha 47.000 en els sindicats i 20.000 en el partit. A tot arreu, a Itàlia, Hongria, Dinamarca, Suècia, Noruega i Suïssa, les dones de la classe obrera s'estan organitzant elles mateixes. L'exèrcit de dones socialistes té gairebé un milió de membres. ¡Una força poderosa! Una força amb la qual els poders del món han de comptar quan es posa damunt la taula el tema del cost de la vida, l'assegurança de maternitat, el treball infantil o la legislació per a protegir les treballadores.

Hi va haver un temps en el qual els homes treballadors van pensar que haurien de carregar ells sols sobre les seves espatlles el pes de la lluita contra el capital, van pensar que ells sols havien d'enfrontar-se al «vell món» sense el suport de les seves companyes. No obstant això, com que les dones de classe treballadora van entrar en les files d'aquells que venien el seu treball a canvi d'un salari, forçades a entrar en el mercat laboral per necessitat, perquè el seu marit o pare estava a l'atur, els treballadors van començar a adonar-se que deixar endarrere a les dones entre les files de «no-conscients» era danyar la seva causa i evitar que avancés. ¿Quin nivell de consciència posseeix una dona que s'asseu en el fogó, que no té drets en la societat, en l'estat o en la família? ¡Ella no té idees pròpies! Tot es fa segons ordena el seu pare o marit?

El retard i falta de drets soferts per les dones, la seva dependència i indiferència no són beneficiosos per a la classe treballadora, i de fet són un mal directe cap a la lluita obrera. ¿Però com entrarà la dona en aquesta lluita, com la despertarà?

La socialdemocràcia estrangera no va trobar la solució correcta immediatament. Les organitzacions obreres estaven obertes a les dones, però només unes quantes hi entraven. ¿Per què? Perquè la classe treballadora al principi no es va adonar que la dona treballadora és el membre més degradat, tan legal com socialment, de la classe obrera, que ella ha estat colpejada, intimidada, acorralada al llarg dels segles, i que per a estimular la seva ment i el seu cor es necessita una aproximació especial, paraules que ella, com a dona, entengui. Els treballadors no es van adonar immediatament que en aquest món de falta de drets i d'explotació, la dona està oprimida no només com a treballadora, si no també com a mare, dona. No obstant això, quan els membres del partit socialista obrer van entendre això, van fer seva la lluita per la defensa de les treballadores com a assalariades, com a mares, com a dones.

Els socialistes en cada país comencen a demandar una protecció especial per al treball de les dones, assegurances per a les mares i els seus fills, drets polítics per a les dones i la defensa dels seus interessos.

Com més clarament el partit obrer percebia aquesta dicotomia dona/treballadora, més ansiosament les dones s'unien al partit, més apreciaven el rol del partit com el seu veritable defensor i més decididament sentien que la classe treballadora també lluitava per les seves necessitats. Les dones treballadores, organitzades i conscients, han fet moltíssim per a elucidar aquest objectiu. Ara el pes del treball per atreure a les treballadores al moviment socialista resideix en les mateixes treballadores. Els partits de cada país tenen els seus comitès de dones, amb els seus secretariats i burós per a la dona. Aquests comitès de dones treballen en l'encara gran població de dones no conscients, aixecant la consciència de les treballadores al seu voltant. També examinen les demandes i qüestions que afecten més directament a la dona: protecció i provisió per a les mares embarassades o amb fills, legislació del treball femení, campanya contra la prostitució i el treball infantil, la demanda de drets polítics per a les dones, la campanya contra la pujada del cost de la vida.

Així, com a membres del partit, les dones treballadores lluiten per la causa comuna de la classe, mentre al mateix temps delineen i posen en qüestió aquelles necessitats i les seves demandes que els afecten més directament com a dones, mestresses i mares. El partit dóna suport a aquestes demandes i lluita per elles. Aquestes necessitats de les dones treballadores són part de la causa dels treballadors com a classe.

En el dia de la dona les dones organitzades es manifesten contra la seva falta de drets. Però alguns diuen ¿per què aquesta separació de les lluites de les dones? ¿Per què hi ha un dia de la Dona, pamflets especials per a treballadores, conferències i mítings? ¿No és, al cap i a la fi, una concessió a les feministes i sufragistes burgeses? Només aquells que no comprenguin la diferència radical entre el moviment de dones socialistes i les sufragistes burgeses poden pensar d'aquesta manera.

¿Quin és l'objectiu de les feministes burgeses? Aconseguir els mateixos avantatges, el mateix poder, els mateixos drets en la societat capitalista que posseeixen ara els seus marits, pares i germans. ¿Quin és l'objectiu de les obreres socialistes? Abolir tot tipus de privilegis que derivin del naixement o de la riquesa. A la dona obrera li és indiferent si el seu patró és home o dona.

Les feministes burgeses demanden la igualtat de drets sempre i en qualsevol lloc. Les dones treballadores responen: vam demandar drets per a tots els ciutadans, homes i dones, però nosaltres no només som dones i treballadores, també som mares. I com a mares, com a dones que tindrem fills en el futur, vam demandar una cura especial del govern, protecció especial de l'estat i de la societat.

Les feministes burgeses estan lluitant per aconseguir drets polítics: també aquí els nostres camins se separen: per a les dones burgeses, els drets polítics són simplement un mitjà per a aconseguir els seus objectius més còmodament i segura en aquest món basat en l'explotació dels treballadors. Per a les dones obreres, els drets polítics són un pas en el camí empedrat i difícil que duu al desitjat regne del treball.

Els camins seguits per les dones treballadores i les sufragistes burgeses s'han separat fa temps. Hi ha una gran diferència entre els seus objectius. Hi ha també una gran contradicció entre els interessos d'una dona obrera i les dames propietàries, entre la minyona i la seva senyora. Així doncs, els treballadors no haurien de témer que hi hagi un dia separat i assenyalat com el Dia de la Dona, ni que hi hagi conferències especials i pamflets o premsa especial per a les dones.

Cada distinció especial cap a les dones en el treball d'una organització obrera és una forma d'elevar la consciència de les treballadores i apropar-les a les files d'aquells que estan lluitant per un futur millor. El Dia de la Dona i el lent, meticulós treball dut per a elevar l'acte-consciència de la dona treballadora estan servint a la causa, no de la divisió, sinó de la unió de la classe treballadora.

Deixeu que un sentiment alegre de servir a la causa comuna de la classe treballadora i de lluitar simultàniament per l'emancipació femenina inspiri a les treballadores a unir-se a la celebració del Dia de la Dona.

Conciència nacional i lluita de classes als Països Catalans (1976)

Text clàssic de l'independentisme.

Josep Ferrer, Rafael Castellanos, Antoni Fernàndez, 1976.

Aquest treball és un intent de plantejar la qüestió dels Països Catalans en els termes que, a parer nostre, té sentit que aquesta qüestió sigui plantejada avui: en termes d'opció política.

Això vol dir, per tant, que el procés històric d'alliberament nacional pot ser explicat sobre la base de les dades sociològiques, històriques, econòmiques, geogràfiques, però només és un fet real en tant que opció de futur, en tant que opció política. Car les dades, diguem-ne "objectives", són ací, ben clares, davant de tothom, davant la consciencia de tots nosaltres: la història, la geografia, l'antropologia cultural, l'economia, la lingüística, etc., poden fornir dades certes sobre una realitat que, intuïtivament, viatjant de Salses a Guardamar i coneixent un xic l'entrellat històric d'aquestes terres, apareix com un contínuum humà en el temps i en l'espai, prou homogeni per a veure-hi unes possibilitats -i fins i tot gairebé unes necessitats- de futur com a conjunt.

Però és que una col·lectivitat social, ni molt menys encara una col·lectivitat que pugui ser qualificada de "nacional", no és una simple addició de factors històrics, antropològics, geogràfics, econòmics, lingüístics, sinó que, tot al contrari, si aquests factors existeixen i si són detectables per una recerca positiva, és perquè hi ha una comunitat d'homes amb una dinàmica específica, com a resultat acumulat de la forma com en cada moment s'han plantejat les seves contradiccions internes i externes, sorgides básicament en les relacions de producció-distribució reflectides en un nivell de consciència col·lectiva i, en última instància, resoltes sempre en forma d'opcions de poder, en forma d'opcions polítiques i de lluita política.

Així, doncs, bé que les dades de la recerca positiva, o encara, com hem dit, la simple contemplació de la realitat, difícilment poden permetre de negar les condicions d'homogeneïat socio-històrica dels Països Catalans per a considerar-los una societat nacional, només la consciència d'aquest fet per part dels catalans, és a dir, llur consciència "nacional" i les opcions polítiques que la tradueixin pot fer i farà que els Països Catalans siguin, plenament, una comunitat nacional.

I la forma com es presenta aquesta consciencia sempre és el resultat d'unes contradiccions socials en les quals s'enfronten les classes per a la direcció de la societat, per a l'organització de la societat segons llurs interessos. Per això, com a centre de l'anàlisi política que presentem, afirmen que les opcions anti o pro Països Catalans, tot constituint diversos nivelís de consciència o d'alienació "nacional" (és a dir, sobre la realitat global de la nostra societat), reflecteixen totes elles uns interessos o altres de classe en la lluita de classes que s'ha desenvolupat i es desenvolupa als Països Catalans i a la resta de la península Ibèrica sota l'Estat espanyol.

Concretament i essencialment, les bases del nostre plantejament són les següents:

• L'Estat espanyol, desenvolupament de l'estat aristocràtic castellà, només en forma alienada pot ser considerat l'expressió política de la nacionalitat castellana, car a través de la conquesta, la dominació, l'opressió i l'explotació de les altres nacionalitats peninsulars s'ha convertit en el centre i l'ossada dels interessos de les classes dominants castellanes, catalanes, basques i gallegues. La "nacionalitat" espanyola, inexistent en la realitat socio-històrica peninsular, és únicament l'expressió o representació del conjunt d'aquests interessos, i l'espanyolisme o nacionalisme espanyol és la ideologia bàsica per al manteniment d'aquesta ficció de classe.
• El sistema capitalista i la seva fase monopolista actual a la major part de la península Ibèrica s'ha desenvolupat estructuralment segons la dinàmica de cada societat nacional, però suprastructuralment sobre la base de l'opressió i destrucció de cadascuna de les nacions, exercida per l'Estat espanyol, com a forma més completa i absoluta de domini i explotació damunt les classes populars. En aquest sistema d'opressió i d'explotació, les classes dominants sostingudes en l'Estat espanyol no hi han participat en forma igual, sinó que unes hi han estat i hi són hegemòniques i les altres subordinades; entre aquestes darreres, hi ha les classes burgeses dels Països Catalans.

Als Països Catalans, el "regionalisme" de la dreta burgesa i el "nacionalisme" de l'esquerra burgesa són l'expressió político-ideològica per a cadascun d'aquests sectors de llur situació contradictòria de classe hegemònica d'una nació oprimida i, ensems, classe subordinada constitutivament al poder opressor. En definitiva, són, tant l'un com l'altre, l'expressió dels seus interessos de classe lligats als interessos de l'Estat espanyol. Si el regionalisme demostra palesament el seu carácter espanyolista, el nacionalisme burgès és, en la pràctica, una forma mediatitzada de regionalisme, en el doble sentit que té com a referència última l'Estat espanyol, al qual no renuncia mai, i que redueix el marc nacional a la "regió" del Principat. Això es refereix només, és clar, a la burgesia del Principat, que és l'únic sector burgès dominant dels Països Catalans que ha engegat històricament un moviment polític d'envergadura sota l'apel·lació de "nacionalisme".

• Durant un llarg periode, que va des de la seva formació com a classe fins a la seva consolidació com a classe ascendent revolucionària, la classe obrera i les altres classes populars catalanes, màximament explotades pel sistema d'opressió nacional i màximament alienades per aquesta explotació, s'han mogut en el pla ideològic i d'opcions polítiques globals (és a dir, nacionals) d'una forma subordinada a la ideologia i a les opcions de les classes dominants. És a dir, les classes populars catalanes o han hagut de traduir llur impuls reivindicatiu i llur sentiment profundament patriòtic, arrelat a la realitat nacional del país, en les formes ideològiques i polítiques elaborades per la classe burgesa i limitades pels seus interessos de classe lligada al poder opressor, o bé, per reacció contra aquesta sulbordinació ideològica, han pres en la pràctica posicions espanyolistes, directament vinculades a la ideologia de l'Estat espanyol.
• L'única opció vàlida, doncs, per a la classe obrera i les altres classes populars catalanes, que no signifiqui una subordinació a la ideologia de les classes dominants, i que expressi realment els seus interessos de classe revolucionària i alliberadora de la societat, ha de superar tant l'espanyolisme del poder opressor, com el nacionalisme regionalista de la burgesia i de les capes socials mobilitzades per ella. Ha de reflectir sense mediatitzacions ni alienacions llur veritable situació d'oprimides i explotades nacionalment i socialment. Ha d'expressar llur necessitat d'alliberament total i de potenciació total de la realitat nacional popular de cara al futur.
• En aquesta alternativa plenament popular-revolucionària, el progressiu assoliment de la consciència d'unitat dels Països Catalans és un dels aspectes fonamentals de desalienació respecte a la ideologia de les classes dominants. La progressiva reivindicació del nostre marc nacional és l'únic camí que situa la revolució en la seva veritable dimensió històrica. Als Països Catalans, la revolució anticapitalista és essencialment antiespanyolista, és a dir, d'alliberament nacional de "tota" la nacionalitat.

Consciència nacional i burgesia nacional als Països Catalans

La formació de la societat catalana com a societat nacional no té unes característiques excepcionals entre els processos paral·lels dels altres paisos europeus, Si ho és, en tot cas, per la precocitat amb que apareixen algunes línies d'aquest procés, precocitat remarcada per diversos autors i especialment per Pierre Vilar.

Amb referència al fet concret de la diversitat d'estructures polítiques amb què es desenvolupen durant molts segles cadascun dels països de la nostra nacionalitat, es tracta d'un procés ben conegut en altres societats nacionals europees.

En qualsevol cas, però, les línies de progressiva unificació i cohesió de l'àmbit nacional, fins a cristal·litzar en una autoconsciència explícita -i en la seva utilització política-, s'afermen a mesura que determinats estrats de les classes populars urbanes ascendeixen en prestig¡ i poder social i econòmic, fins a esdevenir classe dominant. Procés d'ascensió en el qual aquelles classes són portadores d'uns continguts d'alliberament popular antiaristocràtic. Unificació nacional i revolució democràtica burgesa són, als àmbits nacionals dividits políticament, dos fets que esdevenen necessaris l'un a l'altre.

Als Països Catalans, el procés que acabem de tipificar ben esquemàticament començà a restar compromès a partir del moment en què els interessos comercials de Castella i la pressió i intromissió polítiques que aquests esperonaven diversificà els interessos dels dos pols de la nostra estructuració econòmica i social progressiva: Barcelona i València, i diversificà consegüentment les opcions polítiques de cadascun d'aquests nuclis de burgesia dirigent: satel·lització envers Castella per part de la valenciana, tancament i esclerotització per part de la barcelonina (segles XV-XVI).

En definitiva, la dinàmica pròpia restaria mediatitzada des de l'exterior de la nostra societat, i els seus grups ascendents deixarien de tenir a l'abast un centre de poder que respongués més o menys objectivament a les seves necessitats i als seus interessos. Aquest poder esdevindria llunyà i declaradament estranger, si no hostil, a aquests interessos.

Diversos moviments de classe demostren, però, la dinàmica interna de la societat catalana: l'època de les torbacions, la revolta remença, les Germanies, el redreç de la burgesia barcelonina del XVII. Interessa de destacar especialment aquest últim aquí, per tal com és el senyal inequívoc d'una voluntat directiva, vertebradora de la societat i independitzadora del poder estranger.

Malgrat la profunda situació de decadència de què hom partia, l'intent va ser dut a tots els terrenys: econòmic i monetari, cultural, ideològic (recuperació del passat històric com a eina de conscienciació), polític i militar.

La topada del 1640, primera conseqüència important de la nova situació, fou massa sobtada i prematura. Altrament, els dirigents catalans no solament no tingueren cap ajut real de l'exterior, com tingueren els portuguesos, ans es trobaren aïllats enfront dels dos poders més importants d'Europa, la monarquia castellana i la francesa, que s'ho cobrà amb l'annexió de la part nord del nostre país.

La confrontació al tot pel tot, però, fou la Guerra de Successió, la pèrdua de la qual significà la castració definitiva de la burgesia com a classe nacional políticament dirigent i la seva forçada subordinació al poder ocupant.

A partir d'aquest trauma històric, l'evolució dels Països Catalans com a societat nacional ascendent resta capgirada en les seves mateixes bases estructurals. I hi resta capgirada precisament a l'inici del període de transició entre el capitalisme mercantil i la revolució industrial, és a dir, a l'albada de la configuració moderna de les societats europees i, doncs, de llur decisiva consolidació nacional.

Unes classes progressistes i la societat que estructuraven, la catalana, restaven supeditades al poder de les classes reaccionàries d'una altra societat, la castellana, de desenvolupament estructural ben diferent. La lluita mil·lenária entre classes populars i classes aristocràtiques, que a l'Europa post-medieval per primer cop començava a ser superada en sentit antiaristocràtic, a la península Ibèrica prenia un sentit contrari amb l'esclafament dels Països Catalans. Si insistim tant en aquest fet és perquè res de la història dels païos hispànics (llevat, fins a un cert punt, de Portugal) ni, doncs, de la història dels Païos Catalans, no pot ser entès sense ell.
El desenvolupament estructural dels Països Catalans restaria fortament "mediatitzat", però no pas tallat. La nostra societat restà dominada, però no fou desfeta.

La funció acomplerta per la burgesia catalana (i, posteriorment, per la basca) en la nova situació de dominació repercutí en l'evolució, d'una banda, dels Paisos Catalans, però, de l'altra, en l'evolució de l'Estat dominador que, sense perdre mai el seu caràcter originari aristocràtico-castellà, s'anà configurant en funció d'aquestes burgesies subordinades i de l'explotació de les nacions peninsulars dominades.

Bé que ni la continuïtat generacional ni l'econòmica de la major part de les famílies burgeses no es trenca, sí que cal parlar d'una discontinuïtat històrica bàsica en la classe burgesa catalana d'abans i de després de la Nova Planta. Són, de fet, dues classes diferents, funcionalment diferents. A partir d'aquest moment, la burgesia catalana basarà el seu status de classe dominant -dins la societat catalana- en la seva situació de dependència del poder polític estranger, i, inversament, l'Estat espanyol se servirà fàcilment de la burgesia per a exercir la seva opressió damunt els Països Catalans.

Les contradiccions que aquesta realitat engendrà dins la classe burgesa i, a través d'ella, en l'evolució general de la societat catalana, s'han demostrat històricament irresolubles per part de la mateixa burgesia, és a dir, mentre la burgesia ha estat i és classe dominant.
En efecte, d'una banda, la burgesia del XVIII i del XIX, nodrida contínuament de famílies procedents de la menestralia i de la pagesia, és una classe plenament nacional que, continuant el procés capitalista català, acompleix la industrialització i dóna les bases intel·lectuals i de prestigi social del moviment de recobrament cultural, lingüístic, literari, però també jurídic, polític i, al capdavall, de recobrament de la consciència nacional.

Així, la Renaixença, corn a moviment històric ensems de classe i nacional, se situa vora un Risorgimento i esdevé tot altre que un Felibritge. D'altra banda, però, la seva situació subordinada respecte al poder estranger, li fa renunciar al poder polític propi, perdut totalment el 1714, li regionalitza els horitzons i les ambicions i l'empeny a col·laborar en la desnacionalització del país, és a dir, en la desestructuració de la seva propia dinàmica. Així, es troba històricament en una situació força ambigua, enmig de l'opressió estrangera i de la resistènc¡a popular, col·laborant amb l'una i potenciant 1'altra.

La burgesia fornirà tant intel·lectuals i polítics espanyolistes com nacionalistes, tant s'adherirà al conservadorisme segregat des de l'Estat, com ho farà respecte al progressisme federalista, expressió política de les classes populars durant una gran part del segle XIX.

El resultat històric d'aquesta contradicció sera la impotència de la burgesia per a realitzar la revolució democràtica al seu propi país, on hi havia les condicions perquè aquesta es produís. Ara bé, als Països Catalans, la revolució democràtica, en exigir la presa en mà de la direcció política per part de la classe dominant, significava l'alliberament nacional del poder estranger i la unificació de tot l'àmbit nacional.

Als Països Catalans no hi havia pràcticament classe aristocràtica a desbancar que entrebanqués el procés d'ascensió del capitalisme i de nacionalització de la societat; el paper d'aquesta classe inexistent era exercit per l'estat estranger opressor (que era certament un poder de base aristocràtica castellana). La revolució democràtica burgesa havia de ser aquí una revolució nacional en el sentit més ple del terme, ja que la lluita de classes es plantejava en termes d'alliberament d'un poder estranger i de creació d'un poder polític propi.

Però, ¿com podia la burgesia esdevenir protagonista d'aquest alliberament, si ella mateixa havia crescut i prosperat en l'entrellat d'interessos sorgit de la dominació espanyola?
Així, la Renaixença no acabà d'esdevenir un Risorgimento, malgrat que als Països Catalans, força homogenis no es donaven les greus contradiccions estructurals regionals que Gramsci assenyala com a causa del fracás parcial de la revolució burgesa a Itàlia.

Seria absurd, per una actitud falsament científica, de no voler veure com a causa important d'aquesta mancanca la inexistència a cap banda del territori nacional d'un poder polltic català que hauria permès a les classes dirigents catalanes de contrarestar llur subordinació a l'Estat espanyol. Les conseqüències de la desfeta político-militar de Començ del XVIII són sempre presents.

La formació i el contingut de la consciència nacional catalana seguirà, lògicament, un procés lligat a les contradiccions i a les ambigüitats de la classe dirigent. En primer lloc, cal constatar que la consciència de societat específica i diferenciada és ja un fet indubtable al moment que comencen les interferències estrangeres, i forneix clarament el contingut ideològic de la classe dirigent i de la seva capacitat mobilitzadora durant la recuperació del XVII. És una consciència ja clarament "patriòtica". En aquest sentit, tampoc no és possible de posar en dubte l'existència de la unitat dels Països Catalans com a unitat cultural i humana bàsica. En un mot, hi havia totes les condicions per a la concreció d'una consciència nacional plena al moment de la revolució nacional, és a dir, de la revolució democràtica burgesa, parlant en termes de l'evolució histórica europea occidental.

Si aquesta consciència restà parcialment mancada és precisament perquè la revolució burgesa restà mancada al seu torn; la burgesia no fou capaç d'encapçalar l'alliberament nacional i de donar unitat política al país.

La consciencia de la unitat dels Països Catalans, en efecte, es perd, llevat d'àmbits minoritaris, durant el segle XVIII, després de l'ocupació espanyola. Bé que restá un sentiment popular relativament viu d'afinitat entre la gent dels quatre països, ja que el fet lingúístic, si altre no, sempre ha estat un factor operant, la consciència nacional només es recuperà parcialment durant el segle XIX, especialment entre els cercles de la Renaixença literària, però també en el valencianisme i el mallorquinisme polítics d'esquerra burgesa, que esdevindrà nacionalisme català (en el sentit ple) més o menys valentament afirmat.

El catalanisme polític de la burgesia del Principat, i, ideològicament subordinat a ell, el de les classes populars, rarament demostrà una consciència clara de l'àmbit nacional, i el reconeixement de la unitat cultural fou compaginat amb una manca de voluntat política, com a expressió suplementària de l'ambigüitat que caracteritzava la classe dirigent.

De fet, en el pla de la consciència nacional i de les opcions polítiques que l'expressaven, la contradicció de la burgesia, en la seva funció subordinant subordinada en el sistema d'opressió i d'explotació de l'Estat espanyol damunt les classes populars catalanes, es resolgué en el "regionalisme", tènuement disfressador de l'espanyolisme, propiciat per la dreta burgesa, i en el "nacionalisme regionalitzat" impulsat per l'esquerra burgesa. Aquest últim fou la máxima expressió política històrica de la capacitat de la nostra burgesia per a traduir la pressió reivindicativa de les classes populars, i per a expressar els seus interessos com a classe ascendent, reivindicativa i mobilitzadora.

Aquest nacionalisme burgès l'adjectivem com a regionalista, en dos sentits dialècticament lligats. D'una banda, bé que parteix d'una consciencia nacional, no és capac de ser-hi conseqüent políticament; lligat com està als interessos de la dominació espanyola, planteja l'acció política en funció de l'Estat espanyol (en relació amb el qual la realitat catalana és una realitat "regional") i, doncs, no pas realment en funció de la nació catalana (en relació amb la qual aquell Estat és un poder "estranger") i del seu alliberament. Malgrat la seva consciència nacional clarament explicitada i el seu nacionalisme confessat, la burgesia radical i tots els sectors, burgesos i petitburgesos que aconseguí d'arrossegar, no féu més que política regional.
Però era regional, d'altra banda, per la seva reducció de la nacionalitat catalana a l'àmbit del Principat, acatant així la imposició històrica que l'acció desestructuradora de 1'Estat espanyol havia exercit en aquest aspecte del trossejament de l'àmbit nacional, que en facilitava la dominació.

Certament, si aquesta doble regionalització de la Consciència nacional burgesa més progressista demostrava una situació d'alienació nacional produïda per la dorninació espanyola, la incapacitat per superar-la per part de la classe dirigent demostrava que els seus interessos de classe anaven lligats als interessos de l'Estat espanyol i de la seva opressió nacional.

Consciència nacional i alliberament popular als Països Catalans

Les classes populars catalanes foren, evidentment, l'objecte directe del sistema d'explotació que s'establí i es desenvolupà sota la dominació espanyola a partir del segle XVIII. D'altra banda, foren aquestes classes les que mantingueren, sense dimissions, una consciència patriòtica espontània i fermament arrelada, expressada tant en els moviments populars (rebomboris, etc...) com en la seva literatura.

La progressiva proletarització d'amplis sectors populars, tant de pagesia com de menestralia, donà naixença a la classe obrera com a grup cada vegada més diferenciat i més clarament antagònic de la burgesia. Durant un primer moment, aquesta classe obrera, sobretot en els seus sectors més qualificats, i les altres classes populars urbanes formaren un bloc (al qual s'adheriren intel·lectuals i polítics procedents de la burgesia) en què es basà el republicanisme federal, que sempre tingué un contingut antiespanyolista i que propugnà i intentà repetidament la creació d'un Estat català.

Tanmateix, aquest ampli moviment, bé que expressava en el seu radicalisme els interessos de les classes populars, tenia uns Continguts fornits per la ideologia burgesa dominant i, només en gèrmen, expressava uns continguts pròpiament de classe, especialment a través dels dirigents i intel·lectuals adherits a un socialisme relativament vague, ja fos provinent deis diversos utopismes o bé de la implantació de la Internacional al nostre país i dels primers grups anarquistes. En el pla de l'expressió teòrica els escrits de J. Narcís Roca i Farreras són ben representatius i avançats.

Després de la desfeta d'aquest moviment popular a causa de la Restauració i de l'aferrissada repressió que sofrí tot intent d'estructuració de la classe obrera, els diversos sectors que el constiuïen prengueren direccions diferents en funció de llur posició en la lluita de classes.

La línia republicana i socialista no marxista, mantinguda per algunes capes de la classe obrera i la petita burgesia, es prolongarà, informant l'ala esquerrana del nacionalisme burgès fins a rompre-hi totalment i confluir amb el sindicalisme durant el periode de terror patronal i, finalment, amb el moviment revolucionan de la classe obrera, en una orientació ja explícitament marxista.
D'altra banda, el sindicalisme i l'anarquisme esdevindran els moviments majoritaris en què s'organitzarà la classe obrera durant el primer terç del segle XX.

La consciència nacional expressada pels moviments populars o especificament obrers durant el XIX i el primer quart del XX demostra la supeditació ideològica de les classes populars a les ideologies dels poders dominants. Es tracta d'un fet altrament ben establert per una coneguda tesi de Marx.

Dues opcions, en efecte, es contraposen: la nacionalista (explicitada per la línia socialista minoritària) i la anacionalista (mantinguda per l'anarcosindicalisme majontari). El nacionalisme dels socialistes, tot i enfrontar-se políticament amb les posicions reaccionàries de la burgesia i denunciar-ne l'oportunisme de classe, no en supera els plantejaments ambigus de la doble regionalització. L'anacionalisme teòric predominant en l'anarcosindicalisme, exacerbat pel lògic rebuig de tot allò que pogués semblar de procedència burgesa, esdevé en la práctica una forma d'espanyolisme, és a dir, una forma de la ideologia segregada per l'Estat espanyol per a emmascarar i justificar la seva opressió de classe fonamentant-la en l'opressió nacional.

Ni l'una ni l'altra opció no expressaven, doncs, els interessos d'alliberament de la classe obrera i de les altres classes populars, més que d'una forma alienada i supeditada a les classes dominants. L'opció veritablement popular havia de superar la consciència nacional burgesa i alhora l'espanyolisme estatal i esdevenir alliberadora alhora de la classe obrera explotada i de la nació oprimida.

A diferència de la burgesia, les classes populars sí que podien acomplir aquesta funció alliberadora, per tal com sent com eren les classes majoritàries de la nacionalitat i les menys dimitides nacionalment, no tenien altre lligam amb el poder opressor que la mateixa opressió, alhora nacional i de classe, i no hi havia cap interès que les hi subordinés, ans al contrari, tenien tot l'interés a alliberar-se'n.

Aquesta opció realment de classe i alliberadora fou ja albirada, amb més o menys precisió, per diversos capdavanters. Hem esmentat Roca i Farreras, i caldria alegir-n'hi molts altres, entre els quals destaquen les figures de Martí i Julià, Layret, Seguí, Campalans, Nin, Comorera, Jaume Compte, etc. Fou plantejada i defensada, amb més o menys contradiccions, pels partits sorgits de la confluència de les diverses línies socialistes radicals i sindicalistes no anarquistes: Unió Socialista, Bloc Obrer i Camperol, Partit Català Proletari, POUM, PSUC. Tanmateix, a excepció del Partit Català Proletari i d'algun altre grup, tots ells molt minoritaris, en aquests plantejaments restaven encara molts residus de la ideologia burgesa a superar i que, de fet, anaven sent superats a mesura que hom avançava en l'ascens de la classe obrera a la direcció revolucionària de la societat.

La consciència nacional i l'actual moment de la lluita de classes

La gran desfeta nacional del 1939, solament comparable a la del 1714, significa alhora la pèrdua total de les conquestes nacionals i de les de classe. La dictadura franquista que seguí a aquesta desfeta posava al descobert, sense cap mena de camuflalge, el caràcter de dictadura de classe, basada en 1'opressió nacional, de l'Estat espanyol.

L'Estat espanyol continua sent, doncs, la suprastructura on conflueixen els interessos de les classes dominants. La ideologia espanyolista, en la seva versió franquista, apareix amb tota evidència com a ideologia mistificadora al servei d'aquests interessos.

És també durant aquests anys que la dimissió de la burgesia i la seva subordinació s'ha fet més palesa que mai i que s'ha demostrat clarament la seva incapacitat d 'encapçalar el moviment d'alliberament nacional.

D'altra banda, la dictadura s'ha mantingut i es manté per mitjà de l'explotació més brutal i absoluta damunt la classe obrera i les classes populars. És durant el franquisme que el capitalisme a l'Estat espanyol ha portat a terme un dels processos d'acumulació més intensos de la seva història. Explotació particularment aguditzada a les diferents nacions oprimides per l'Estat, on s'ha produït un continuat drenatge de capital sense cap contrapartida per a aquestes classes populars.

La lluita de classes, doncs, al nostre país, es planteja en aquests moments entre el capital monopolista fonamentat en el manteniment de l'Estat espanyol i de la seva opressió sobre la nostra nacionalitat i el moviment popular anticapitalista i d'alliberament nacional. Entremig, els sectors encara no desnacionalitzats de la burgesia es troben estructuralment subordinats als interessos monopolístics i, alhora, en contradicció amb aquests pel fet de l'explotació nacional i de la seva necessitat de supervivència com a classe.

Aquesta situació no ha fet més que accelerar el procés de conscienciació nacional de les classes populars catalanes, tant en la clara dimensió nacional de l'alliberament anticapitalista com en la seva consolidació a tota l'àrea nacional dels Països Catalans.

S'ha produït, doncs, un nivell de clarificació cada vegada més gran en el plantejament de la lluita d'alliberament nacional, superador de les contradiccions del pseudo-nacionalisme burgès heretat pel moviment popular.

Per tant, en aquests moments, la negació de la dimensió nacional dels Països Catalans, la negació de la necessària unificació de la lluita d'alliberament i dels seus objectius polítics plantejada en el si del moviment obrer i popular, no indiquen més que la perpetuació de la supeditació ideològica als interessos de les classes dominants. No són degudes al resultat d'anàlisis objectives dels interessos de les classes populars, sinó a interessos polítics que d'una manera directa o mediatitzada representen els interessos de les classes dominants.

No situar-se en la perspectiva de la lluita nacional plena, restringir la lluita a una àrea determinada, o posar-la en funció de l'Estat espanyol com a objectiu últim de l'actuació política és una manera de consolidar la dominació de classe que aquest Estat representa i garanteix.
L'Estat espanyol no respon a cap realitat nacional, sinó a una conjunció d'interessos capitalistes L'Estat espanyol no és una estructura que pugui esdevenir diferent si se li canvia el seu contingut actual de classe.

Tots els plantejaments nacionalistes-regionalistes se situen dintre de l'estructura de poder de l'Estat espanyol i respecten, per tant, els interessos de les classes dominants que l'han creat i que el mantenen. Sense una perspectiva de trencament de l'estructura de l'Estat capitalista espanyol no és possible la revolució socialista. La perpetuació d'una estructura política de l'Estat que respòn a uns interessos de classe reproduirà indefectiblement aquests interessos i les formes d'opressió que aquest duia a terme.

Un plantejament revolucionari, doncs, als Països Catalans es mesura per la seva posició respecte a l'Estat espanyol, és a dir, per l'opció que adopta entre la conservació de l'Estat espanyol o la creació de l'Estat Socialista dels Països Catalans.

Josep Ferrer, Rafael Castellanos, Antoni Fernàndez.